El 9N votaré per tu, avi

Posted on Updated on

El meu avi es va apagar el mes de novembre de 1985, a l’edat de 61 anys. Massa jove per ser vell, massa vell per ser jove, el cert és que  quan va marxar jo era massa petita per recordar-lo nítidament i massa gran per oblidar-lo. Sé que va patir un càncer molt agressiu que se’l va endur després de lluitar molt, i avui, tants anys després, no puc fer més que recordar com aquell dolor físic es va traduir en una dolçor extrema envers les seves nétes, com jo, que era la més petita. Un amor i afecte que encara avui em reconforten i em fa sentir que malgrat la seva absència, sempre ha vetllat per tots nosaltres.

En realitat, no vaig poder conèixer massa el meu avi Daniel, tot i que me n’han parlat i  me n’he fet una fotografia, que malgrat ser incompleta, crec que m’apropa bastant a com era i pensava. Des de petita, el meu fort sentiment nacionalista sempre anava acompanyat del comentari, mira, com l’avi! L’avi també deia això, votava allò. Quan va ser l’hora de convertir-me en una lectora voraç, aquest també era el comentari de pares i àvia, també quan em posava del tot nerviosa i voltava amunt i avall, amb el cor en taquicàrdia, esperant que el partit del Barça acabés. Els seus escrits després de la laringectomia em van fer descobrir una persona que deia que les comarques gironines són el més bonic de Catalunya, que les seves muntanyes i el seu mar no tenen igual, com també sempre hem pensat jo, els meus pares i germana.  Quan va ser l’hora de devorar llibres d’història, vaig descobrir que a la vella biblioteca de casa hi tenia primeres edicions de biografies i memòries dels dirigents que havien defensat la República fins el final, amb una especial predilecció per les figures de Tarradellas i Macià, i històries de Catalunya editades en l’alba i el ressorgir català de les darreries del franquisme i de l’inici de la Transició. Els primers números de la revista infantil Cavall Fort, que va educar una generació de nens i nenes que no podien aprendre el català a l’escola, i que de petit llegia el meu pare, són avui un preuat tresor que guardo i que m’acompanyen allà on vaig.

El 20 de maig de 1992 el Barça va alçar la seva primera copa d’Europa. Va ser una nit emocionant, més enllà de la gesta esportiva. El Barça sempre ha estat vinculat a la resistència de Catalunya com a nació, i així l’hem viscut, almenys a casa: com l’òrgan de projecció d’un tarannà, d’una identitat, d’un voler ser. D’aquell dia en recordo els nervis perquè l’àrbitre xiulés el final. I també les paraules de la meva àvia o del meu pare…. si en Daniel ho veiés.

Hi ha moltes coses que l’avi no ha pogut veure. No ha pogut veure com creixíem, com ens casàvem, ni tampoc conèixer la seva besnéta. Tampoc ha pogut veure ni la primera, ni la segona, ni la tercera ni la quarta copa d’Europa del Barça. No ha viscut els canvis que han marcat la nostra societat, el nostre país, en els darrers 30 anys. Per a ell, que no ha pogut viure, gaudir i emocionar-se amb tot això, després de quaranta anys de franquisme; per a ell, que tan sols va poder assaborir uns anys de democràcia, i que segurament mai va poder imaginar que avui seríem on som, a les portes de la història. Per a ell, que segurament aquest diumenge agafaria la papereta i estamparia un SÍ SÍ com una casa de pagès. És per a ell, per qui votaré aquest diumenge.  I de retruc, també ho faré per tots els qui com ell, anònimament, han sabut mantenir la flama d’aquest país, malgrat les tenebres, les adversitats i els obstacles. #Votarépertu, avi. Diumenge, com diu l’anunci del tricentenari,  la història ens convoca. Estem convocats.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s