Les municipals i el periodisme de proximitat

Diumenge, 27 de maig de 2007. Eren les vuit de la tarda i un a un, els periodistes que aquell dia treballàvem per cobrir les eleccions municipals a EL 9 NOU del Vallès Oriental, vam anar entrant al despatx del director. TV3 ja començava a fer públiques les enquestes a peu d’urna, amb la projecció de regidors a les capitals de les quatre demarcacions catalanes. Ens reuníem ara i poc després, ens distribuiríem per municipis, per anar a buscar les reaccions, les alegries, les frustracions, dels vencedors i dels no tan vencedors. D’aquest magma de records que el temps va solidificant i seleccionant, recordo però molt bé l’exclamació de l’aleshores i avui encara director, Pep Mas. “Mireu el candidat de Girona, és periodista i està a punt de donar la sorpresa!”. No es va confirmar i Carles Puigdemont encara va haver d’esperar quatre anys més a ser alcalde. Però des de la distància, i també perquè no admetre-ho, des del desconeixement de la realitat gironina, vaig sentir en aquell moment un fort corrent de simpatia pel perfil  d’aquell candidat, que sí, era periodista com nosaltres, i es presentava disposat a encarnar el canvi després de prop de 30 anys d’hegemonia socialista.

Des de la seu del diari, situada curiosament al carrer Girona de Granollers, jo no podia intuir que uns anys més tard la vida em portaria a la ciutat de l’Onyar, i que canviaria els 43 municipis de la comarca on vaig néixer i créixer, els “meus” pobles, els “meus” alcaldes (entengui’smeus sempre tenint en compte la distribució que fèiem de municipis entre els membres de la redacció), per les terres gironines, les de marina i les de muntanya, amb realitats tan diverses. Que aquella realitat que aquell dia, en aquell despatx, només veia de lluny i de manera esbiaixada, un dia tindria colors, mil tonalitats, relleus i matisos, perquè seria la meva. Tampoc intuïa que un dia deixaria de viure les campanyes electorals com a periodista de mitjans i passaria a retrobar-ne les sensacions des de l’altre bàndol, des de la maquinària d’un partit. Una vivència apassionant, il·lusionant, per a un periodista, que ho seria també per a qualsevol ciutadà, i que va molt més enllà del tòpic i de la simple adhesió a un partit.

Al llarg d’aquesta campanya per a les municipals he tingut l’oportunitat de fer allò que més m’agrada, el que en diem com a trepitjar territori: fer quilòmetres i quilòmetres, observar, analitzar, opinar i fer de comunicadora. Avui a l’Alt Empordà, demà al Gironès i demà passat a la Selva. Responsabilitat i perquè no, també diversió. Una experiència única de la qual n’he gaudit molt i que m’ha despertat aquella adrenalina que els periodistes tenim latent i sempre a flor de pell. Una experiència que no hagués estat la mateixa sense aquelles llargues tardes a la redacció d’EL 9 NOU, donant voltes a un titular, buscant l’enfoc precís a un tema, sense aquells (ho podem dir, sí) centenars de plens d’Ajuntament on vaig aprendre tant del món local, però sobretot, de maneres de fer política, de relacions humanes, o sense uns companys dels quals en vaig aprendre que sempre, per davant de tot, ens hem de fer preguntes i n’hem de trobar les respostes posant el rigor, en primer terme i en majúscules.

Sempre hi haurà qui menystingui els mitjans de proximitat, basant-se en l’abast, la difusió o simplement en la projecció. A mi m’han donat una part molt important del que sóc, han marcat la meva manera de treballar i en sóc orgullosa reivindicadora. Unes eleccions municipals són el millor termòmetre per valorar l’estat de salut de la nostra premsa local i comarcal, que tan necessàriament ens informa dels programes, de les llistes, dels resultats i dels pactes en tots els municipis. Enhorabona per seguir explicant allò que ningú més explica, per seguir llegint entre línies allò que ningú més intueix que està escrit i perquè no, per permetre’m mantenir-me informada del que passa al meu Vallès des de Girona estant.