El 9N votaré per tu, avi
El meu avi es va apagar el mes de novembre de 1985, a l’edat de 61 anys. Massa jove per ser vell, massa vell per ser jove, el cert és que quan va marxar jo era massa petita per recordar-lo nítidament i massa gran per oblidar-lo. Sé que va patir un càncer molt agressiu que se’l va endur després de lluitar molt, i avui, tants anys després, no puc fer més que recordar com aquell dolor físic es va traduir en una dolçor extrema envers les seves nétes, com jo, que era la més petita. Un amor i afecte que encara avui em reconforten i em fa sentir que malgrat la seva absència, sempre ha vetllat per tots nosaltres.
En realitat, no vaig poder conèixer massa el meu avi Daniel, tot i que me n’han parlat i me n’he fet una fotografia, que malgrat ser incompleta, crec que m’apropa bastant a com era i pensava. Des de petita, el meu fort sentiment nacionalista sempre anava acompanyat del comentari, mira, com l’avi! L’avi també deia això, votava allò. Quan va ser l’hora de convertir-me en una lectora voraç, aquest també era el comentari de pares i àvia, també quan em posava del tot nerviosa i voltava amunt i avall, amb el cor en taquicàrdia, esperant que el partit del Barça acabés. Els seus escrits després de la laringectomia em van fer descobrir una persona que deia que les comarques gironines són el més bonic de Catalunya, que les seves muntanyes i el seu mar no tenen igual, com també sempre hem pensat jo, els meus pares i germana. Quan va ser l’hora de devorar llibres d’història, vaig descobrir que a la vella biblioteca de casa hi tenia primeres edicions de biografies i memòries dels dirigents que havien defensat la República fins el final, amb una especial predilecció per les figures de Tarradellas i Macià, i històries de Catalunya editades en l’alba i el ressorgir català de les darreries del franquisme i de l’inici de la Transició. Els primers números de la revista infantil Cavall Fort, que va educar una generació de nens i nenes que no podien aprendre el català a l’escola, i que de petit llegia el meu pare, són avui un preuat tresor que guardo i que m’acompanyen allà on vaig.
El 20 de maig de 1992 el Barça va alçar la seva primera copa d’Europa. Va ser una nit emocionant, més enllà de la gesta esportiva. El Barça sempre ha estat vinculat a la resistència de Catalunya com a nació, i així l’hem viscut, almenys a casa: com l’òrgan de projecció d’un tarannà, d’una identitat, d’un voler ser. D’aquell dia en recordo els nervis perquè l’àrbitre xiulés el final. I també les paraules de la meva àvia o del meu pare…. si en Daniel ho veiés.
Hi ha moltes coses que l’avi no ha pogut veure. No ha pogut veure com creixíem, com ens casàvem, ni tampoc conèixer la seva besnéta. Tampoc ha pogut veure ni la primera, ni la segona, ni la tercera ni la quarta copa d’Europa del Barça. No ha viscut els canvis que han marcat la nostra societat, el nostre país, en els darrers 30 anys. Per a ell, que no ha pogut viure, gaudir i emocionar-se amb tot això, després de quaranta anys de franquisme; per a ell, que tan sols va poder assaborir uns anys de democràcia, i que segurament mai va poder imaginar que avui seríem on som, a les portes de la història. Per a ell, que segurament aquest diumenge agafaria la papereta i estamparia un SÍ SÍ com una casa de pagès. És per a ell, per qui votaré aquest diumenge. I de retruc, també ho faré per tots els qui com ell, anònimament, han sabut mantenir la flama d’aquest país, malgrat les tenebres, les adversitats i els obstacles. #Votarépertu, avi. Diumenge, com diu l’anunci del tricentenari, la història ens convoca. Estem convocats.
Tornar a sentir l’adrenalina
Quan escric aquestes línies estic neguitosa i tranquil·la alhora. No m’havia mai pensat que el meu temps d’aturada professional durés tant poc. Mai hagués dit que tots aquests dies, amb els seus matins enèrgics i tardes reflexives, tinguessin aquest final tan sobtat. El que semblava que seria un túnel fosc i sense sortida s’ha convertit en una de les etapes més interessants de la meva vida, que sempre recordaré. Un temps per créixer, plantar llavors i aprendre a regar-les, un temps d’esperar i de creure en un mateix i en els seus somnis. Aquest viatge, que intuïa llarg i penós, acaba avui mateix, i ho fa iniciant un projecte que crec que va bastant amb mi, amb el meu tarannà, amb les meves passions, amb la meva formació. Ara mateix em sento que començo de zero, a punt de recuperar aquella dosi d’adrenalina i de nervi que em dóna vida. I el més important, també molta il·lusió.
Fa uns dies, quan encara no sabia res del que passaria, li vaig dir a una molt bona amiga que aquest mes de gener havia estat un dels millors de la meva vida. Des que vaig acabar la carrera, havia estat treballant, encadenant feines, una rere l’altra, sent molt feliç en algunes, i simplement una treballadora responsable en d’altres. M’havia anat trobant persones clau en la meva carrera. Que havien cregut en mi i m’havien donat responsabilitats. Que sabien de les meves passions i em regalaven projectes realment llaminers. Companys solidaris, amb els quals vaig aprendre la importància de treballar en equip, de ser persona alhora que professional. Durant molts anys exercint al meu Vallès natal i posteriorment a Osona, em vaig forjar el meu nom, el meu segell personal. Fins que la mala, o bona sort, perquè tot passa per un motiu, es van creuar en el meu camí.
Mai abans havia tingut al davant el precipici del no-res, el començar des de zero. Mai m’havia sentit despullada de projectes però tampoc mai m’havia sentit tan capaç d’encarar la situació i buscar-hi solucions. Ha estat un mes de gener apassionant, perquè ha estat quan he rebut les primeres trucades per fer entrevistes de feina, quan he anat passant fases de selecció, quan he constatat que hi ha vida més enllà de l’atur, quan he descobert que et pots sentir realment molt valorada per un cap de recursos humans que no et coneix de res. I quan me n’he adonat que al final, de res serveix el que tens al currículum, si has estat sis o deu anys treballant o si tens una o dues carreres: el què de veritat compta és creure en un mateix i poder dir un SÍ ample i llarg, sense pors ni temors. Transmetre la teva il·lusió i la teva alegria. Saber-la encomanar.
El meu temps de créixer no acabarà aquí. Al llarg d’aquest mes i escaig no només he après a valorar-me a mi mateixa: també me n’he adonat que no ens podem adormir, que sempre hem d’aspirar a millorar. Que no ens hem de conformar amb el qui dia passa any empeny, que hem d’afrontar el nostre futur amb un full de ruta clar, on tenir presents els nostres objectius i els nostres reptes.
I part de l’emoció que sento també va molt relacionada amb la solidaritat que he sentit durant aquest temps. És la solidaritat dels familiars, dels amics, dels coneguts, que et recomanen, que et demanen que els enviïs el currículum, que parlen bé de tu, que et truquen quan saben d’una oferta de feina. La solidaritat dels qui viuen el teu atur gairebé com el seu, que reben amb sorpresa, estupefacció i preocupació la mala notícia i que fan un crit d’alegria i s’emocionen quan els dius que ja has trobat feina.
Mai oblidaré aquesta etapa. Un temps que m’ha permès conèixer-me millor a mi i als altres. Perdre temors i guanyar autoestima. Necessitaré una dosi extra d’energia per asumir el repte que tinc al davant. Però d’això no me’n falta….
No tinc feina? Ja me’n busco!
Són les onze del matí i estic teclejant el darrer correu electrònic que tinc pendent de respondre. Sona l’alarma de l’hora del pati de la Salle, l’escola de primària que tinc al costat de casa. M’acabo el segon cafè del matí. Escolto detingudament l’alarma. Sóc a casa. No tinc festa. No estic malalta. Estic a l’atur.
He de dir-vos que la meva intenció inicial no és fer d’aquest bloc una sort de Diari d’una aturada, que faci peneta i desperti la compassió d’amics, excompanys i familiars que sí que tenen feina o potser una gran feina, fins i tot. Precisament aquesta no és la intenció perquè llunyanament al que pot semblar, quinze dies a l’atur me n’ha fet adonar de com necessària és l’autoestima, personal i professional, i de com d’imprescindible és no victimitzar amb una situació que a l’Estat ja afecta 5 milions de persones. I pujant.
Dit això, i que com que l’enviament de correus, visites buscant feina i d’altres relacionats m’ocupa una tercera part de la meva particular “jornada laboral”, i la formació una altra tercera, he decidit dedicar la tercera part del temps restant a un bloc o projecte, com vulgueu anomenar-lo, Il Tartufo Bianco. Un espai que em permet desfogar el meu ADN de periodista, sumant les meves dues grans passions, des de ben petita: escriure i menjar! És a dir, que estic gaudint com una criatura amb sabates noves organitzant, pensant, creant i supervisant continguts. És fort: amb 31 anys i 11 anys treballant de periodista, per fi sóc editora en cap del meu propi projecte!
O sigui que no tinc feina, no? Què carai! Doncs me’n busco una! M’agrada, m’encanta, sentir els nervis, l’adrenalina periodística, de quan planifiques temes, els penses i decideixes com enfocar-los; ja he reviscut aquella emoció de veure publicats els articles que conceps, ja he sentit una gran emoció al superar (avui!) els 100 visitants en un sol dia al bloc. Em gratifica poder comunicar, de nou, encara que sigui sense rebre compensació econòmica. Perquè potser, el més important, és l’alegria i realització personal que això em fa sentir….que de fet, és impagable.
La qüestió és que no sé pas què passarà, si la cosa anirà a millor o a pitjor, això és impossible de predir. Seguirà havent-hi gent que em miri amb cara d’incredulitat o interrogant quan els digui que no tinc feina i el que es pitjor, que el panorama no pinta massa bé. Hi haurà els familiars i amics, que per animar-te et diran que com pot ser, si ets treballadora, t’impliques, responsable, blablabla, que si tens carrera, master, el que sigui. Però el més important és no deixar-te endur per aquests comentaris compassius. El que importa de veritat és permetre’t somiar, permetre’t somriure. I permetre’t pensar que és un obstacle, un moment i prou! en una vida carregada d’instants.
Els propòsits de 2013
Mai abans havia fet una llista de propòsits amb l’arribada del nou any, però és que mai l’havia trobat tan necessària. Quan et quedes sense feina, hi ha mil i una opcions: lamentar-te i creure que el món és injust, i pensar què has fet tu per trobar-te en aquesta situació; passar de tot i aprofitar els dos anys en blanc per prendre’t un temps vital fent la volta al món o la tercera, que de moment és la meva: anar pas a pas, començant a teixir una petita teranyina, feta a partir de tots els petits pensaments i idees que et volten pel cap. En aquest cas, comences tantes coses, tens tants somnis, que si vols materialitzar-ne alguns i fixar-los en la teva ment, per tenir-los ben presents, no queda més remei que llistar-los i prioritzar-los, així que aquí va la meva llista:
-Formació, formació, formació
Segurament, tenir ocupats els propers tres/sis mesos amb el meu Postgrau online, diversos cursos presencials i classes d’anglès i francès explica bastant la meva tranquil·litat i optimisme actuals. Sí, sé que la situació és peluda, però quan tot plegat es recuperi, si és que algun dia es recupera, suposo que cadrà novament gent preparada i amb ganes, no? Sigui com sigui, la formació no només l’hem d’encarar en clau de sortida laboral. Realment, estudiar oxigena i proporciona vitamines a les neurones, moltes vegades en estat letàrgic. I també et permet relacionar-te! I si tens la “sort” o la desgràcia d’estar sense feina, no tens excusa!
El meu objectiu per al 2013 és formar-me, formar-me, formar-me…. i no només aquest primer trimestre…
-Optimisme
Molts cops, el pessimisme és la solució fàcil: pensar que tot anirà malament ens permet tenir un matalàs a sota, per si la caiguda és estrepitosa. Però el que de veritat ens fa tirar endavant és l’optimisme…. Sense optimisme no hi ha idees, projectes, valentia, risc… No és fàcil, perquè la tònica general és derrotista…. però avui, més que mai, toca anar a contracorrent.
Apostem pel sí gegant, pel somriure enlluernador i per la convicció de que tot anirà bé…. funciona!
-Il·lusió
No serveix de res tenir grans idees, començar cursos, màsters, idiomes, engegar grans projectes, si hi falta l’ingredient essencial, la il·lusió. Estar convençuts que ho volem i que ens omple, i que no ho fem només perquè toca. Per això, per mi és un dels meus propòsits clau de 2013: no perdre mai la il·lusió.
-Emocions: Art i Gastronomia
L’art és a tot arreu: a la pintura, la l’escultura, a l’arquitectura, a la moda…. L’art és un dels ingredients dels quals estan fets els meus somnis. He començat aquest 2013 bocabadada davant d’alguns dels tresors artístics que sempre havia volgut veure, a Berlín, i recordar aquestes emocions no té preu i estic segura que em serviran per fixar-me nous objectius i reptes. L’art és, juntament amb la gastronomia, un dels petits grans plaers de la vida que et dóna molt a canvi de molt poc. Menjar, tastar i catar sempre m’ha agradat, però ara esmorzar lentament i dinar amb tranquil·litat són efectes col·laterals de la meva situació actual que, de moment, sé aprofitar.
M’agradaria una mica més de nervi i estrès a la meva vida però…. per què no aprofitar els avantatges d’una situació transitòria?
Per tots aquests motius, formació, formació, formació, optimisme, il·lusió, vibrar amb l’art i la gastronomia…són a la meva llista de 2013! Una llista que crec que és ambiciosa, però mesurada.
Per cert, m’agraden els anys imparells. Normalment em porten sort…. ja es veurà!
Les municipals i el periodisme de proximitat
Diumenge, 27 de maig de 2007. Eren les vuit de la tarda i un a un, els periodistes que aquell dia treballàvem per cobrir les eleccions municipals a EL 9 NOU del Vallès Oriental, vam anar entrant al despatx del director. TV3 ja començava a fer públiques les enquestes a peu d’urna, amb la projecció de regidors a les capitals de les quatre demarcacions catalanes. Ens reuníem ara i poc després, ens distribuiríem per municipis, per anar a buscar les reaccions, les alegries, les frustracions, dels vencedors i dels no tan vencedors. D’aquest magma de records que el temps va solidificant i seleccionant, recordo però molt bé l’exclamació de l’aleshores i avui encara director, Pep Mas. “Mireu el candidat de Girona, és periodista i està a punt de donar la sorpresa!”. No es va confirmar i Carles Puigdemont encara va haver d’esperar quatre anys més a ser alcalde. Però des de la distància, i també perquè no admetre-ho, des del desconeixement de la realitat gironina, vaig sentir en aquell moment un fort corrent de simpatia pel perfil d’aquell candidat, que sí, era periodista com nosaltres, i es presentava disposat a encarnar el canvi després de prop de 30 anys d’hegemonia socialista.
Des de la seu del diari, situada curiosament al carrer Girona de Granollers, jo no podia intuir que uns anys més tard la vida em portaria a la ciutat de l’Onyar, i que canviaria els 43 municipis de la comarca on vaig néixer i créixer, els “meus” pobles, els “meus” alcaldes (entengui’smeus sempre tenint en compte la distribució que fèiem de municipis entre els membres de la redacció), per les terres gironines, les de marina i les de muntanya, amb realitats tan diverses. Que aquella realitat que aquell dia, en aquell despatx, només veia de lluny i de manera esbiaixada, un dia tindria colors, mil tonalitats, relleus i matisos, perquè seria la meva. Tampoc intuïa que un dia deixaria de viure les campanyes electorals com a periodista de mitjans i passaria a retrobar-ne les sensacions des de l’altre bàndol, des de la maquinària d’un partit. Una vivència apassionant, il·lusionant, per a un periodista, que ho seria també per a qualsevol ciutadà, i que va molt més enllà del tòpic i de la simple adhesió a un partit.
Al llarg d’aquesta campanya per a les municipals he tingut l’oportunitat de fer allò que més m’agrada, el que en diem com a trepitjar territori: fer quilòmetres i quilòmetres, observar, analitzar, opinar i fer de comunicadora. Avui a l’Alt Empordà, demà al Gironès i demà passat a la Selva. Responsabilitat i perquè no, també diversió. Una experiència única de la qual n’he gaudit molt i que m’ha despertat aquella adrenalina que els periodistes tenim latent i sempre a flor de pell. Una experiència que no hagués estat la mateixa sense aquelles llargues tardes a la redacció d’EL 9 NOU, donant voltes a un titular, buscant l’enfoc precís a un tema, sense aquells (ho podem dir, sí) centenars de plens d’Ajuntament on vaig aprendre tant del món local, però sobretot, de maneres de fer política, de relacions humanes, o sense uns companys dels quals en vaig aprendre que sempre, per davant de tot, ens hem de fer preguntes i n’hem de trobar les respostes posant el rigor, en primer terme i en majúscules.
Sempre hi haurà qui menystingui els mitjans de proximitat, basant-se en l’abast, la difusió o simplement en la projecció. A mi m’han donat una part molt important del que sóc, han marcat la meva manera de treballar i en sóc orgullosa reivindicadora. Unes eleccions municipals són el millor termòmetre per valorar l’estat de salut de la nostra premsa local i comarcal, que tan necessàriament ens informa dels programes, de les llistes, dels resultats i dels pactes en tots els municipis. Enhorabona per seguir explicant allò que ningú més explica, per seguir llegint entre línies allò que ningú més intueix que està escrit i perquè no, per permetre’m mantenir-me informada del que passa al meu Vallès des de Girona estant.
Qui sóc i què faig 